LLIURAMENT PREMIS SAMBORI 2016

Este divendres 15 d’abril va tindre lloc al Pavelló Municipal de Sedaví l’Acte de Lliurament dels Premis Comarcals del Concurs Literari Sambori, inclosos dins de les activitats amb motiu de 29a Trobada d’Escoles en Valencià.

Volem donar la nostra enhorabona a les alumnes guardonades del nostre Institut:  Merche Molina i Yanire Chisvert, de 3r i 4t d’ESO, que van estar acompanyades pels seus familiars, professors i pel director del nostre Institut, Nacho Martínez.

Al lliurament de premis van assistir, entre d’altres, l'Alcalde, José Francisco Cabanes; la Regidora d'Educació, Marta Pascual; el President d’Escola Valenciana, Vicent Moreno; Vicent Font, Xavi Gomis i Laura Font, de Guaix; a més d'altres components de l'associació. L'acte va ser amenitzat pels joves alumnes de la Sedajazz Kids Band i per David Reig.

Yanire (esquerra) i Merche (dreta)

SAMBORI 2016

Per darrer any consecutiu el nostre Institut 25 d'Abril ha resultat un dels guanyadors dels Premis Literaris Sambori (Horta Sud) en la seua 18a edició. Les nostres guardonades han sigut les alumnes Yanire Chisvert i Merche Molina, estudiantes de 4t i 3r d'ESO, respectivament.

Enhorabona a totes dues!!!

A continuació podeu fer-ne un tastet.

Equilibris inestables, necessaris, per Yanire Chisvert

He donat noranta voltes al món i no obstant això no he sortit de casa. He viscut somnis d'una vida i en canvi no he dormit més de nou hores seguides. He vist els coloms donar de menjar als avis del meu poble i monstres aterrits en escoltar un soroll.

Es diu que no és més ràpid el que més pressa es dóna, ni més savi el que més parla.

Tot aplega, tot arriba, tot passa i la vida és passatgera. Som passatgers dels trens que arriben a la nostra vida, sempre a gran velocitat i, de vegades fins i tot no tenim bitllet. Hi hem pujat sense saber on ens portarà aquesta  andròmina de metall que no proporciona cap confiança. No sabem quin seient ens tocarà ni amb qui el compartirem.

Ens demanen que escrivim una història, ens donen poques instruccions, de vegades ens donen material per poder guiar-nos: escaire, compàs... Altres vegades en canvi no ens cedeixen cap tipus d'ajuda i ens llancen sobre el paper únicament amb la nostra ploma i acabem embolicats en ell, perduts.

Sé moltes coses sobre aquest joc. Sé que comença sense que tingues ni idea de tot el que et ve per davant. Sé que una vegada comença ja no pots trepitjar el fre i molt menys fer marxa enrere. Sé que tot això acaba i també que no sé quan ho farà. Sé que aprendràs milers de coses pel camí i que seguiràs sense saber per on et van a arribar els trets. Ho sé tot això, i no en sé res. Em queda tant per aprendre.

Cada racó del planeta amaga alguna cosa o a algú que té alguna cosa a ensenyar-me, alguna cosa sorprenent. Cada quilòmetre recorregut és una altra lliçó de la qual aprendre. A la vida cal aprendre a exigir-li. Però, no et preocupes, que ella sap molt bé com exigir-t’ho a tu.

Qualsevol dia et canvien les regles d'aquest joc, sense previ avís, sense que ningú et demane permís; així que para’t a pensar. Planteja-t'ho ara o sigues conscient de les conseqüències, perquè pot ser que mai tingues un espera't, perquè pot ser que per a tu no hi haja previst un després.

Vull sentir coses cada dia; bones, dolentes i regulars. Totes i cadascuna d'elles: por, ràbia, ira, alegria, sorpresa i tristesa... perquè un dia sense emocions és un dia perdut. I on puc sentir l’emoció és on passen les coses. [...]

                
                    Trencar el silenci, per Merche Molina

Mai trenques el silenci, si no és per millorar-lo

Ludwig van Beethoven

Llum gaudia del silenci, sentia com l'aire suau feia caure les fràgils fulles del castany que veia a través de la seua finestra, era agradable sentir la seua respiració lenta i profunda. El ronc del seu gat Thomas i les gotes de l’aixeta de la cuina feien un acord perfecte, de tranquil•litat i pau. Però eixa pau estava a punt d'acabar, perquè ara ja estava asseguda davant del gran piano de cola, color negre carbó.

A Llum li feia pena espatllar eixe afortunat emmudiment i li donava la raó al seu compositor favorit quan en el seu dia va pronunciar: "Mai trenques el silenci, si no és per millorar-lo". Quan anava a tocar el primer sol, va ser interrompuda pel timbre de la porta. Una mica enutjada se n’anà cap a la porta i per a la seua sorpresa es va trobar amb Àlvar, el seu company de classes de piano. El xic hi havia anat per desitjar-li sort en el seu concurs de música clàssica que tindria lloc l’endemà. Àlvar era el primer de la seua classe, havia guanyat sis competicions consecutives. El xic li va donar una rosa roja i es va acomiadar amb un bes en la galta. Ella, tota somrient va anar cap al piano, va deixar la rosa en el faristol i va començar a fer sonar les primeres notes. De mica en mica, les notes començaren a endinsar-se en la seua ment. Llum començà a notar les notes d’un color i d’un sentiment diversos.

Ara Llum es trobava submergida en una praderia de flors de totes classes: tulipes blanques, margarides grogues i unes liles d'un morat fi. Li va vindre el record de la seua cabanya de fusta de la infància i allí estava ella, davant de la casa. Era més xicoteta del que recordava.

Al costat de la diminuta casa, hi havia la seua engrunsadora preferida, un balancí fet pel seu pare. No va dubtar en asseure’s i, de sobte, sense adonar-se’n, l’engrunsadora va començar a balancejar-se, en cada moviment li venia un agradable olor de tarongina. Llum girà el cap i veié una bonica dona vestida amb un vestit blanc. Era Clàudia, la mare de Llum. La xica va botar de l’engrunsadora i es va llançar als seus braços, fent saltar milers de pètals minúsculs de gessamí. [...]

ALFAFAR PREMIS SAMBORI
SEDAVÍ PREMIS SAMBORI

ASSISTÈNCIA AL TEATRE

Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell

El passat 25 de novembre els alumnes de 3r d’ESO i 1r de Batxillerat van assistir a la representació teatral de Tirant lo Blanc.

De la mà de la companyia La Remoreu, la novel·la cavalleresca  Tirant lo Blanc puja als escenaris. L’adaptació teatral, repassa les aventures del seu protagonista, un cavaller del segle XV, en el camp de les armes i en el de l’amor. Tirant viatja per Europa i el nord d’Àfrica, fins acabar a Constantinoble, per complir un dels seus ideals: alliberar l’Imperi grec. Enmig de combats i lluites, Tirant té temps d’enamorar-se i també de patir, ja que, lluny del model de cavaller perfecte, l’obra ens presenta un heroi envoltat de situacions versemblants i humanes.

ASSISTÈNCIA AL TEATRE

Moby Dick

El passat 10 de novembre, els alumnes de 1r i 2n d’ESO van assistir a la representació teatral de Moby Dick, basada en la novel·la homònima del nord-americà Herman Melville.

En aquesta obra teatral els únics personatges són Alba i Marco, dos germans que es duen d’allò més bé, però molt competitius. Estan de visita en un museu amb el seu col·legi, de viatge de fi de curs. Hi ha un moment en què s’aparten del grup i decideixen jugar a interpretar la història de Moby Dick. Qui farà d’Ismael? Qui interpretarà el capità Ahab?

LLIURAMENT PREMIS SAMBORI 2015

Les nostres alumnes Immaculada Bujalance i Eva Valero han estat en l'acte de lliurament dels Premis Sambori en la seua 17a edició.  Enguany s'ha celebrat a l'Auditori del Molí de Benetússer. Com ja sabeu, Imma i Eva són estudiantes de 1r de Batxillerat i han sigut les premiades en la modalitat de Batxillerat i Cicles Formatius.

Aquest premi complau i satisfà a tota la comunitat educativa ja que és un reconeixement a l’esforç i el treball de tots, pares, alumnes i professors.

Finalment, només ens queda felicitar les alumnes Imma i Eva per haver rebut aquest guardó i animar  tots els nostres alumnes perquè continuen emprant el valencià per crear els seus mons literaris.

Imma Bujalance, Dani Miquel, Eva Valero i Nacho Martínez

Les nostres alumnes en companyia d'una altra guardonada.

JORNADA DE PORTES OBERTES 2015

SAMBORI 2015

Des d'ací volem felicitar les nostres alumnes Imma Bujalance i Eva Valero, per haver resultat guanyadores dels Premis Sambori (Horta Sud) en la seua 17a edició. Imma i Eva són estudiants de 1r de Batxillerat Humanístic i Social.

Les propostes d'escriptura, com nosaltres les anomenem, naixien després de llegir a classe "La foto", un relat breu de l'escriptor i artista Manuel Baixauli. I com que potser ja era l'hora de d'esmorzar o de dinar, començà a coure's en la cassola una barreja de tòpics literaris Tempus Fugit i Ubi sunt? amb un pessic de nines russes.

A continuació podeu fer-ne un tastet.

L'últim viatge, per Imma Bujalance

He arribat a l'estació amb el temps just per a agafar l'últim tren que eixirà hui. No porte res més que el meu millor vestit, el meu últim somriure per a tot allò que deixe enrere i el meu bitllet de viatge. El meu viatge sense tornada. No vull comiats, no vull vore ma mare plorar, ni mon pare fent-se el fort. Anna ja no haurà de fer-me visites tots els diumenges i portar els seus joguets nous perquè jo els veja. La meua habitació des de fa un any, amb les seues parets blaves, la gran finestra del fons... No tornaré a vore res d'açò i tampoc ho trobaré a faltar. La meua iaia plorarà quan ho sàpiga, però estic segura que donarà ànims a la resta, sempre ha sabut com fer-ho.

Bé, s'apropa el tren, és el moment. Sempre m'ha agradat viatjar, crec que per això no tinc por del que m'espera després de pujar al tren. Recorde l'últim viatge que vaig fer com si fóra ahir. Va ser després de la mort del iaio quan ma mare va decidir que havíem de fer alguna cosa per tal que la iaia Montse no estiguera tot l'estiu a soles. Sense avisar, vam presentar-nos els quatre davant de la seua porta, disposats inclòs a segrestar-la si es negava a acompanyar-nos. Ma mare portava un barret i les seues ulleres de sol. Mon pare carregava la bossa, les tovalloles, els poalets, les pales i tot el necessari per a ser un bon constructor de castells d'arena. A la fi, va ser el millor estiu de la meua vida, sens dubte.

Fa un any que no veig els meus amics. Els primers mesos encara m'arribaven cartes de tres o quatre d'ells, però des de fa uns cinc mesos, res. Supose que la ment es troba preparada per a fer front a la pèrdua. Quan ets menut fas dotzenes d'amics, parles amb qualsevol i de seguida el nomenes amic per sempre. Després eixe "amic per sempre" se’n va, no el tornes a vore i amb els dies t’hi acostumes. Quan passen unes setmanes no queda res de la seua veu en la teua memòria. Amb els mesos ja mai penses en ell. En uns anys, ja no pots recordar bé la forma de la seua cara, ni res d'allò que et va cridar l'atenció. Amb el pas del temps tots oblidem. Crec que és un signe d’humanitat. Si és una persona molt especial, sempre mires una foto seua quan estàs a punt d’anar-te’n al llit, amb l'esperança que estiga on estiga, encara et recorde, com em passa a mi amb el iaio, però aprens a viure sense ningú.

Crec que és l’hora de donar un últim repàs a la meua vida durant aquest últim any. Sens dubte ha sigut bona. Gire la vista enrere, i puc dir que he sigut feliç. La meua família, la gent que he conegut, tot ha anat bé. Sí, és veritat que aquest any ha sigut complicat, però he conegut gent, he passat molt més temps amb els meus i he pogut deixar d'estudiar matemàtiques, tot té una part bona. He madurat, això és el que més clar tinc. Les situacions difícils et fan posar els peus a terra i començar a aprofitar tot el que abans no tenia importància. He aprés moltes coses, com a posar per davant del meu estat del moment, els sentiments dels altres; a no queixar-me tot el temps, perquè això no soluciona res; a no desaprofitar res dels consells de la meua iaia, encara que sàpiga que mai no podré donar-los ús; he aprés que a una habitació petita, blava i amb poca llum, també pot rebre el nom de "casa"...

Probablement tots ho passen malament quan me n'haja anat del tot. Però, amb el temps, s'acostumaran a no veure'm, a no escoltar-me. La primera a oblidar-se de com sóc serà l'Anna. Quina sort la seua de ser la més menuda! Tinc l’esperança que oblidarà els mals moments, però no els feliços. N’estic segura. Als altres els costarà més fer-se a la idea, però ho aconseguiran, ho sé, són forts.

És l'hora, ja quasi està ací. Puc notar com la meua respiració falla... Seran els nervis? Ja no pense si serà dolorós, perquè sé que serà l'última vegada que senta alguna cosa. Escolte veus, crits. Sí, ma mare plora. La meua germana no està, o això espere. No m’agraden els comiats. Ja no veig la meua habitació, ja no veig les infermeres, ja no puc vore res, ja ha començat el viatge. Ja és tot negre.

.........................................................................................................................

Sabia que vindries, per Eva Valero

Tenia a punt, amor, totes les coses 

perquè sabia que vindries, ara,  

amb un escàndol de sonets i roses. 

    Vicent Andrés Estellés

Marga estava asseguda en una cadira, junt a la taula, i respirant profundament va pronunciar les següents paraules:

—Tenia a punt, amor, totes les coses perquè sabia que vindries, ara, com ho fas sempre. Tenia preparada la teua cadira, prop de la finestra, des d’on es veu el paisatge. Reconec que abans era més bonic. Et recordes, amor? Abans que ens n’anàrem tot era molt més bonic. La guerra i el temps han fet que tot siga menys viu, fins i tot crec que ha canviat el cant dels ocells, ara sonen més tristos. Vam patir molt quan vam haver-nos d’exiliar a Mèxic. Recorde que era l’any 1939, estava a punt d’acabar la guerra. Els dies que vaig haver de passar amagada, la por i tota aquella devastació em van fer apreciar la llibertat, la vida i la sort de tenir algú amb qui compartir com em sentia. Aquell viatge va ser el pitjor de la meua vida, pensava que no hi tornaríem mai. Però tu i jo vam tenir sort, veritat? Vam poder tornar vius a la nostra terra encara que tot havia canviat massa.

Tot és diferent de quan ens vam conéixer. Et recordes, amor? Jo era mestra i treballava en un col·legi petit al costat d’on treballaves tu. Et veia passar cada dia però no m’atrevia a parlar-te. Recorde el dia que ens vam dirigir la paraula per primera vegada. Tu havies de reparar algunes cadires de l’aula on jo feia classe. Podria haver sigut qualsevol altre fuster l’encarregat de fer eixe treball però vas ser tu, mira com es la vida! Recorde aquell acudit tan roín que em vas contar. No sabia si riure o no; els acudits mai han sigut el teu fort. Dues setmanes després aprofitares les festes del poble per convidar-me a ballar. Els carrers estaven plens de gent, la primavera havia arribat i les flors dels tarongers estaven precioses. Recordes els nervis que passàrem quan li diguérem als nostres pares que festejàvem? A la fi tot va eixir bé.

Recorde quan et vaig ensenyar a llegir i a escriure, solies confondre la lletra “b” amb la “p”,  per això en la teua primera carta no posava bonica sinó, “ponica”. Des d’aquell moment no feies altra cosa que llegir. Llegies a totes hores, qualsevol cosa i tot ple d’orgull perquè tu havies aprés molt ràpid i necessitaves que el món ho sabera.

La nostra casa a Mèxic també m’agradava. Ma tia va ser molt amable d’acollir-nos-hi els primers mesos. Al principi em va costar adaptar-me a aquell país. Era diferent per a mi però m’agradava el caràcter de la gent, em vaig sentir bé allí. Encara que res com estar a casa, veritat?

Te’n recordes de quan va nàixer Lluïsa? Tenia els teus ulls. Va poder conéixer Espanya un any després que nosaltres tornàrem. Li va encantar. Mai havia tingut l’oportunitat de veure una mar tan bonica com la Mediterrània. Ahir em va telefonar i vam estar una estona parlant, et troba a faltar tant com jo. Vam estar recordant aquell dia que t’enutjares amb ella perquè s’embrutà de fang en aquell toll. Sí, Carles, la nostra xica ja és gran. Em recorda molt a mi. És una xicota seriosa, amb les coses clares però té eixe punt divertit que tu tenies. Qui ho anava dir?

El temps passa volant però encara que ja fa un temps que te’n vas anar, jo sabia que vindries, com sempre ho fas. Donaria el que fóra perquè el temps marxara cap a arrere, i si poguera, em quedaria amb la nostra joventut i els nostres anys a Mèxic. Si poguera, esborraria la guerra i repetiria tota la resta una vegada més. Els anys pesen, Carles, però amb ells he aprés a valorar moltes coses. Me n’adone del que val una abraçada quan la necessites, de la simple olor d’un café acabat de fer, de la sensació del peus nus sobre la sorra. Aquelles petites coses que fan sentir-te viva i que de vegades no s’aprecien quan eres més jove. Em vénen records continus de la meua infantesa. Em va costar molt poder estudiar però era el que més desitjava. Sempre he sentit la necessitat de saber més coses per a poder compartir-les amb els altres, crec que es meravellós. Sempre he volgut conéixer un poc més la nostra humanitat i d’aquesta manera conéixer-me un poc més a mi també.

Bé, crec que aniré a descansar una estona, fins altra vegada, amor, sé que tornaràs. —Va finalitzar guardant aquella vella cadira buida—.

I així Marga esperà a la pròxima vegada que el seu estimat vinguera, en forma de record. Les persones que moren, no se’n van per sempre, tornen quan les recordem i amb elles les experiències viscudes al llarg del temps. Les més dolces i les més agres. El temps passa, però el record, amb més o menys intensitat, hi resta viu per sempre.

ASSISTÈNCIA AL TEATRE

MAR I CEL, D'ÀNGEL GUIMERÀ

El passat dia 6 de març, l'alumnat de 4t d'ESO i 1r de Batxillerat vam assistir a la representació teatral de Mar i cel, del dramaturg Àngel Guimerà, en la versió de la companyia Transeduca.

Mar i Cel és una de les obres més representatives d'Àngel Guimerà. L'obra dramàtica, escrita en vers, se situa al segle XVII i explica la tràgica història d'amor entre un morisc, el Saïd, expulsat de València i capità d'un vaixell de corsaris, i la Blanca, una xica cristiana, nascuda a Mallorca que es prepara per ingressar en un convent de monges de Barcelona. Encara que l'amor que naixerà entre ells serà vertader, es veurà impossibilitat per la diferència de religions entre els protagonistes (islam i cristianisme).

Mar i Cel es pot integrar dins de la primera etapa de l'autor, Àngel Guimerà; aquesta primera etapa és bàsicament romàntica (tot i que hi consten alguns trets realistes), ja que s'hi troben presents: l'exaltació dels sentiments, la recerca de la pròpia identitat, l'essència de la llibertat, etc.

Observant les característiques enumerades, es constata que l'autor es proposa aconseguir versemblança. Per un costat, gràcies a la psicologia dels personatges, els quals evolucionen al llarg de l'obra (personatges redons); per un altre costat, a través de la fixació de l'entorn, ja que totes les accions es duen a terme en un espai reduït com és un vaixell.

És molt important destacar la simbologia emprada en aquesta obra. A grans trets, el títol ja és emblemàtic: Mar i Cel. El mar és representat per Saïd, un pirata que navega en alta mar on se sent lliure; i el cel representa la Blanca, una xica, la qual ha viscut oprimida a les ordres del seu pare. També, l'espai on transcorren les accions, el vaixell, esdevé un element simbòlic ja que representa el dinamisme de la vida.

Així doncs, Mar i Cel esdevé un canvi en el teatre del segle XIX, ja que es contempla una història d'amor impossible marcada per la lluita entre dues cultures irreconciliables. Una història d'amor tan equiparable a la de Romeu i Julieta de Shakespeare o a la de Jack i Rose de Titànic.

Alumnes de 4t d’ESO

TALLER DE DOBLATGE

El Departament de Valencià ha organitzat esta activitat i hem pogut gaudir d'un taller de doblatge impartit per Francesc Fenollosa. Ha consistit en la realització del doblatge en valencià d'unes quantes escenes de pel·lícules. Hem estat treballant la interpretació, el reconeixement de les veus i algunes tècniques audiovisuals. Ha sigut una experiència engrescadora per a tots nosaltres, i esperem que es repetisca.

LLIURAMENT PREMIS SAMBORI 2014

Este passat divendres vam assistir a l'Auditori de Catarroja convocats per la Fundació Sambori per tal d'acompanyar el nostre guardonat, l'alumne Gerónimo Roba, un dels guanyadors en la modalitat del 2n cicle d'ESO.

Per segon any consecutiu, la vetlada va estar partida en dues sessions a fi de poder acollir com cal el nombrós públic assistent que acompanya els joves escriptors guardonats.

Durant la primera sessió es van lliurar els premis literaris d'Infantil i primers cicles de Primària. En acabant, s'atorgaren els premis corresponents a els etapes de Secundària, Batxillerat i  escoles d'Adults.

Totes dues sessions, van estar animades pel cantautor Dani Miquel, que va fer ballar i cantar el conjunt de l'auditori que quedà satisfet amb l'organització d'un acte que, resumix el treball de centenars d'escoles i centres educatius d'esta comarca i que selecciona els guanyadors entre més d'un miler de treballs provinents de tots els segments educatius existents entre els tres anys d'edat i els més de seixanta.

El nostre alumne Gerónimo Roba, de 4t d'ESO (Auditori Catarroja)

SAMBORI 2014

Per tercer any consecutiu el nostre Institut 25 d'Abril ha resultat un dels guanyadors dels Premis Literaris Sambori (Horta Sud) en la seua 16a edició. El nostre guardonat ha sigut l'alumne Gerónimo Roba, de 4t d'ESO.

Moltes felicitats!

A continuació podeu llegir l'inici del relat guanyador.

Extracte del pensament d'un home boig, 
per Gerónimo Roba

Com deixar de témer la pròpia por? Jo no seria el més indicat per a respondre aquesta pregunta. No se si vostés han tingut aquests mateixos pensaments, però no és una reflexió freqüent entre les persones. La nostra ment amaga grans secrets, preciosos i, també, horripilants.

Els puc assegurar que em repetia que tot eren imaginacions meues, però per molt que intentava assossegar-me la por em tenallava el cor. No sé si eren imaginacions o realitat, però a fi de comptes, què és fantasia i què és realitat?

Tot va començar una vesprada d’estiu de 1873. Pareix impossible a primera vista ja que no hi aparente més de 40 anys. Però senyor comissari, abans que em tornen a tancar en l’hospital psiquiàtric, demanaria que vosté i el seu company escoltaren la meua història que, encara que parega un tros del diari d’un home que no ha sabut el que és el seny mai en la seua vida, podria interessar-los. Com anava dient, tot va començar una vesprada d’estiu de 1873, a París, la ciutat del vi i del romanticisme. Per aquella època jo era un escriptor decebut davant la poca polèmica que sembraven els meus llibres. Tenia aleshores 28 anys i era anglés de naixement. Vaig prendre la decisió d’instal·lar-me a França per a buscar la inspiració que necessitava per a escriure el que jo considerava com el projecte més ambiciós de la meua existència i una revelació per a la literatura mundial. La veritat és que no va resultar com jo ho havia planejat. [...]

JORNADA DE PORTES OBERTES 2014

ESCRIVIM

FOTOGRAFIA EN COLOR, per Adrián Gallardo
(1r Batx-CT)

Sóc, si em deixen els altres, un jugador professional de videoconsoles, de pòquer i sobretot, de monopoli. En 2007 la revista ''Time'' es va referir a mi com ''El millor jugador de monopoli de l'univers, incloent Venus''. Fa uns anys traballava de cuiner, però quan em vaig negar a cuinar plats diminuts, em varen despatxar. Sempre he pensat que cap treball et fa lliure, la gent treballa únicament perquè té por de no poder sobreviure, hem de reflexionar i anar en contra del que es suposa que és correcte, és a dir, véncer el capitalisme.

Com que a tots vostés els deu interessar, els diré que em fan mal olor els peus, és com una mescla entre olor d’ogre i olor de formatge del diumenge passat. Més d'ogre que de formatge. Ho sé perquè en la meua vida anterior vaig ser ogre, un ogre verd, gros, amant de la cervesa i del futbol. Una cosa és una oloreta desagradable i una altra molt diferent és una olor de sofre i d'infern.

Quines són les meues preferències? Vull que sàpien que admire moltíssim els cirurgians, ja que, per a mi, són déus. Posseïxen el poder de donar la vida a una persona o salvar-la de la mort. Tenen un poder màgic. També admire les persones que tenen eixa força mental necessària per a deixar la ment totalment en blanc, és a dir, persones que mediten. Admire, també , les persones adultes que es divertixen com xiquets. M’encanta la formació de coralls, la construcció d'avions i, la història, sobretot la història biològica de la Terra. Ja sabeu, la formació de la vida, l'extinció dels dinosaures, l'aparició de mamífers... M’encisa pensar en el futur, en què serà de mi d'ací a uns anys, com serà la meua parella, el meu treball, continuaré amb els mateixos amics? El futur em fa por, encara que és el millor regal que tenen les persones després de la pròpia vida. El futur no existix, el creem nosaltres en el present , per tant nosaltres creem el millor regal que tenim.

M’agrada la il·lusió que es pot veure en la cara d'un xiquet quan marca un gol impressionant; quan espera els reis mags la nit del 5 de gener; la il·lusió amb què la meua cosina em diu que les ha aprovat totes. M'agrada vore pel·lícules, amb un final sorprenent, amb una bona banda sonora, unes bones interpretacions i un guió acceptable. De tota manera, i amb tota la sinceritat del món, els diré que el que més m’agrada és el somriure d'un bebé, el somriure d'un bebé és capaç de parar el temps, com quan menges maduixes amb nata. I jo no sóc un bohemi, no sóc un visionari, no sóc un caragol i tampoc un sant. No sóc un núvol, ni un déu, ni una moneda. No sóc una guitarra, un prisma o un cristall de sal. Més aviat sóc un individu normal. M’agrada estar-me amb els amics, la meua família i el meu goril·la. De vegades sóc la bromera de les ones, el raig del sol i el groc de l’arc de Sant Martí. Altres vegades, sóc la punta de qualsevol iceberg, el +18 d’una pel·lícula de Tarantino, o la guitarra de Jimi Hendrix. M’agrada ser com sóc.

Em preocupen la hipocresia i la tardor. Em preocupa que el sol isca tots els dies i que l'hivern arribe en desembre, l'estiu en juny i la primavera en març. Em preocupa que els humans estiguen en una fase primerenca de la destrucció del planeta, com si en una diana ─blau, blanc, roig, blanc, blau─ els humans hagueren llançat la fletxa al blau, però d'ací a milers d'anys , encerten en el roig. Em fa fàstic la gent amb prejuís, que critica les aficions o les preferències dels altres, la gent que no respecta les opinions dels altres i la tonyina i les olives. No entenc la gent a qui agrada els entrepans de tonyina amb olives, però respecte que en mengen. Odie les injustícies. Per a mi, la injustícia és el principal problema de la societat actual. Una societat piramidal en què poques persones dominen el món i moltes persones són ''esclaus''.

Per si vostés estan interessats, els he de dir que jo he vist el punt final de l'arc de Sant Martí i és un lloc bonic, fins que arriben les nou de la nit. Aquell paisatge es torna gris i fosc, els arbres perden les fulles i el cel es torna taronja... Amb això vull dir que no tot és com s'espera. La gent espera que quan em pregunten “Què penses del meu aspecte?” jo responga “Vas guapo/a.” I no em dóna la gana. Res no amague. Si em pareix que va guapo, ho dic. I si em pareix que va lleig, també ho dic. La meua sinceritat molesta a molta gent i açò és una cosa que no arribe a entendre del tot. Si eres un mentider, et critiquen. No hi ha res pitjor que la mentida. Si eres sincer, se’n queixen..

Com que açò és una entrevista personal, vull traslladar-los una informació que només coneixem els habitants del meu planeta, i que tots vostés desconeixen. L'univers s'expandirà i després es tancarà sobre si mateix; a continuació tornarà a expandir-se i aquest procés es repetirà infinitament. Quan l'univers torne a expandir-se, tot serà com és ara; i qualsevol error que algú cometa en aquesta vida, el reviurà eternament. Per això el meu consell és que ara que estan a temps, prenguen les decisions correctes, perquè aquesta oportunitat és l'única que tenen de veritat.

Com també pot resultar una dada d’interés per a vostés, he de dir-los que em queden dos setmanes en el manicomi.

Sóc un enamorat de la vida, el groc de l'arc de Sant Martí i també el roig del nas d’un pallasso.

Bon dia. Gràcies per la seua atenció.


CURRÍCULUM VITAE, per Naomi Moncholí 

(1r Batx-CT)

Sóc, si em deixen els altres, una bella bruixa per la meua infància, una balladora professional d’espectacles imprevistos, una autora d’històries d’aventures i misteris per a joves. Us informaré sols a vostés que jo sóc una experta en enigmes d’investigació científica secreta. A més, els diré que sóc una actriu molt cèlebre i, també, una cantant de jazz dels afores de les ciutats.

Els dissabtes i diumenges treballe de psicòloga en l’agència ‘’Estem per a ajudar a qui ho mereix’’, on impartisc  classes de fotografia a gent major. I, encara que molts ho dubten, sóc la qui s’encarrega de netejar-hi la pols de les prestatgeries amb la meua escombra màgica. Ho jure!

Encara que normalment estic molt ocupada, mai se m’escapa una festa o alguna exhibició de la meua filla.  Sí, tinc una filla, de 10 anys. Alta, morena, i amb una personalitat molt madura per la seua edat. Ella no sap res dels meus poders, no obstant, prompte s’adonarà que ella també els posseïx. És filla d’una bruixa, i això no es pot remeiar. Estic molt orgullosa de la meua xica però no vull que ho sàpiga, necessite que siga independent; mai se sap què pot passar demà o despús-demà... Sempre és millor demostrar-li unes altres coses, com per exemple, que la vull molt, que és molt intel·ligent, etc.

Gràcies a la meua iaia, la bruixa més bona que ha pogut existir, he aprés que l’impossible  no existeix, que el no puc, no es troba al meu vocabulari. I això sí que li ho estic transmetent a la meua filla. A més, sempre dic que en les adversitats de la vida, cal mirar positivament, perquè si no, un acaba boig del perol.

Com que a tots vostés els deu interessar, els diré que el meu signe del zodíac és Gèmini. Sóc l’element d’aire. Les pedres que s’identifiquen amb mi  i poden donar-me energia positiva són l’òpal i l’àgata. Pot ser que més l’òpal que l’àgata, però com supose que això no és alguna cosa que us deu importar molt, puc donar-los alguns detalls del meu caràcter. Gèmini és el signe dels bessons, representa les dues cares. Uns dies sóc sincera, alegre, versàtil, intel·ligent, divertida, afectuosa, imaginativa, generosa, treballadora... Altres dies, en canvi, sóc egocèntrica, superficial, cabuda, inquieta, que es desanima amb molta facilitat, etc.

Quines són les meues preferències? Doncs... admire per exemple, el blau del cel que ens envolta i de la gran mar;  el violeta de les meues pòcimes secretes que donen la clau per a la felicitat, i el radiant negre de la nit. M’encisa gitar-me damunt la mar i observar els núvols creats pels meus encanteris, mentre la nit nocturna s’apodera del lila tan cridaner... i les formes que prenen de somriures i abraçades. Em posen els pèls de punta!  M’agrada escoltar el moviment de les ones de la mar i tindre la il·lusió que algun dia, la meua xiqueta, podrà sentir el mateix que he pogut veure jo. Però, sincerament, en aquesta època, hi ha tantes fàbriques i tanta contaminació, que a poc a poc, els meus poders de bruixa estan disminuint, i el que és pitjor... dubte que la Terra sobrevisca a totes les fumaroles que creen els humans.

Em preocupen la falta de solidaritat, la hipocresia i el menyspreu a la dona. Em fan fàstic les mentides. Ocultar la realitat és el gran mal de la societat actual. Per a mi, la creativitat, la generositat, la imaginació i els esforços diaris haurien de ser més valorats.

Per si vostés estan interessats a contactar amb mi, els deixe ací el meu número de telèfon. Res no amague.

EN 1ª PERSONA DEL SINGULAR, per Álvaro Conejos 
(1r Batx-CT)

Sóc si em deixen els altres, un jove prometedor d’eixos que volen estudiar per a tenir un bon futur. D’eixos que no pensen només en la festa i en els amics ─que també hi ha temps per a això, per descomptat!─. Sóc una persona equilibrada, tranquil·la i divertida però, també sensible, ho dic de cor.

Si ens parem a reflexionar, els estudiants som una espècie forta i ho aguantem tot, sempre ha sigut així. Aquell que es crega que la vida d’un estudiant és fàcil és que mai ha fet un examen de quinze unitats!

Com que a tots vostés els deu interessar, els diré que curse el batxiller científic, malgrat que odie les matemàtiques. Això es deu al fet que sempre he sigut més de ciències que de lletres, tot i que també se’m donen bastant bé les assignatures de lletres. Pense que la biologia i la química són més interessants i, per què no dir-ho, més divertides que el llatí, la filosofia o el grec. Però eixa és només una opinió personal, basada en el meus gustos.

Quines són les meues preferències? M’agrada la biologia i la geologia. Les considere dues assignatures apassionants. La literatura és un altre camp que m’agrada moltíssim, malgrat ser un home de ciències.

El que voldria estudiar en el futur i poder dedicar-m’hi és la paleontologia. De menut m’encisava vore per televisió els documentals sobre els dinosaures. M’hi estaria hores i hores estudiant la vida d’estos éssers. La meua il·lusió seria treballar en un museu o en una excavació per trobar les sues restes jo mateix. Sincerament, no crec que hi haja un treball millor que aquest.

Més aviat sóc un somiador quan teoritze sobre el meu treball ideal. I a la fi, en la realitat no siga tan extraordinari, però no puc perdre l’esperança. La il·lusió em proporciona les forces per continuar estudiant amb moltes ganes.

Em preocupen els problemes laborals que té el nostre país i la situació que patim tots. Aquesta és una de les raons que em crea dubtes sobre si aconseguiré el futur que desitge. Però no puc rendir-me. 

TEATRE DE TITELLES "BETLEM DE TIRISITI" ALCOI

L'alumnat de 1r d'ESO hem viatjat fins a Alcoi per veure el cèlebre Betlem de Tirisiti, ara que ja som ben a prop de les festes de Nadal.

Les representacions del Betlem de Tirisiti se celebren a la ciutat d'Alcoi des de fa més de cent anys i són hereves, potser quasi úniques, d'una llarga tradició mediterrània de teatres de titella, format menut i temàtica amb elements populars i religiosos. Aquest substrat tan particular qualla en el marc de la industrialitzada societat alcoiana de meitat del segle XIX.

El betlem, que reuneix elements argumentals coneguts, n'afegeix també d'altres heterogenis on s'hi reflecteixen costums locals o fets singulars protagonitzats per personatges tipificats o altres que el públic pot fins i tot reconèixer. S'ha fet evident que el Betlem té els arrels ben assentats en l'estima popular i, per això, el nivell d'exigència quant a la seua conservació i difusió, creixen cada nova temporada. El públic es compta per milers i la demanda sempre supera l'oferta del Nadal anterior, obligant a anticipar les representacions fins els primers dies de desembre.

Quant a la tècnica, cal remarcar que els titelles són del tipus anomenat "de peu i vareta". Això vol dir que els perots, muntats sobre varetes verticals, corren per l'escenari pel si d'unes guies practicades entre els diversos elements escènics. Els manipuladors, des de baix i a recer de les mirades del públic, imprimeixen els diversos moviments longitudinals, transversals i oscil·lacions de les figures, i apleguen a dotar-les d'una notable agilitat. Precisament aquesta manipulació característica, quasi desapareguda a favor d'altres com el fil, el guant o el teatre negre, és un dels factors que aporten major interés al betlem, com ho és també la vocalització dels personatges mitjançant l'ús d'una llengüeta metàl·lica, el significatiu bilingüisme i el paper del narrador que estimula la participació del públic.

El Betlem de Tirisiti és Bé Immaterial d'Interés Cultural des del 2002.

BIBLIOTECA VALENCIANA I TEATRE

Hui hem visitat la Biblioteca Valenciana situada al Monestir de Sant Miquel dels Reis. Hem fet una visita guiada per totes les estances i ens han explicat la història d'este important monument.

Podeu conéixer més sobre la Biblioteca Valenciana a través d'aquest audiovisual.











En acabar la visita, hem assistit a la representació de l'obra "Quatre-cents!". Un espectacle divertit sobre el Segle d'Or valencià, el segle XV, i que combina textos valencians d'este segle amb cançons populars valencianes.

VIDEOLIT

JOAN ROÍS DE CORELLA "Si en lo mal temps...", d'Esparsa (Juan F. i Sandro V.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "En lletres d'or...", de La sepultura (Álvaro C.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "Amà Narcís...", de La sepultura (Mª Ángeles M. i Borja S.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "Si el ferro calent...", A Caldesa (Laura H. i Naomi M.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "En lletres d'or...", de La sepultura (Nicole O.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "Mos ulls tancats..." (Angiee C. i Valeria V.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "Los qui amau..." (Jaume D.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "Estareu vós d'alabastre...", de La Sepultura (Cecilia B.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "Casta serà la vostra...", A Caldesa (Nacho G.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "Si en lo mal temps...", d'Esparsa (Berta F.)

JOAN ROÍS DE CORELLA "Si el ferro calent...", A Caldesa (Denis R.)

AUSIÀS MARC "Moltes veus és que el vent és fortunal" (Cecilia B. i Nicole O.)

AUSIÀS MARC "Així com aquell qui es veu prop de la mort" (Álvaro C. i Juan José P.)

AUSIÀS MARC "No em fall record del temps tan delitós" (Juan F. i Sandro V.)

AUSIÀS MARC "El cérvol ferit no desitja la font" (Mª Ángeles M. i Borja S.)

AUSIÀS MARC "La gran dolor que llengua no pot dir" (Adrián G. i Marta S.)

AUSIÀS MARC "LXXXII" (Berta F. i Nacho G.)

AUSIÀS MARC "Algú no pot haver en si" (Laura H. i Naomi M.)

AUSIÀS MARC "Per molt amar, ma vida és en dubte" (Jaume D.)

AUSIÀS MARC "Amor, m'ha abellit el vostre cos" (Alba C. i Niki P.)

JOAN BROSSA. PRESENTACIÓ