Un any més ens presentem al concurs literari Sambori i tornem a emportar-nos un guardó cap al nostre Institut. La guanyadora d'enguany ha sigut l'alumna de 1r de Batxillerat, Anna Baixauli. Moltes felicitats per a ella!
Ací teniu el relat guanyador.
NECESSITATS
PERSONALS
Amb el pas del temps me n’adone que res dura per sempre.
Tot el que m’envolta canvia de la nit al matí i cada dia que passa tinc més
dubtes, més incertesa, més por del futur. Potser m’angoixe massa per qualsevol
cosa, però no puc evitar pensar què serà de mi
demà al matí quan em desperte. Intente imaginar-me moltes vegades d’ací
a uns anys, però mai aconseguisc visualitzar-me. La vida és un canvi constant.
Van passant els anys, els dubtes brollen cada vegada més
de pressa i de manera contínua. La diferència és que, a mesura que el temps transcorre, adquirisc més experiència i la
meua visió de tot el que m’envolta, varia irremeiablement.
Pense que només hi ha dues maneres de creuar el camí més complex al qual es pot enfrontar una persona,
que és la vida. La primera i més difícil és avançar de manera constant,
observant tot el que m’envolta i aprenent de cada moment viscut aprofitant els
temps tan escàs de què dispose. He de dir també que, encara que siga la més complicada, no significa
que siga la més encertada, almenys des del meu punt de vista. La segona, per
contra, és avançar amb por, sense alçar els ulls de terra, caminant amb passos neguitosos sense tindre un
propòsit en la vida i deixant que les circumstàncies decidisquen per mi.
Òbviament la primera és per la qual jo m’he decantat. He
guardat els meus records i vivències passades en una caixeta molt fràgil a fi
d’emprendre el camí neta de preocupacions. Estic segura que l’única manera d’iniciar-lo
és deixant un poc de costat tot el que algun dia va ocupar el meu cap, ja que
ja vaig concedir-li en el seu temps el valor i la importància que requeria.
Vull començar el camí des de zero com si hagués tornat a nàixer, com si fóra
una persona totalment nova, això és, apartant de la meua persona tots els
problemes i maldecaps que cada dia m’enterboleixen i no em deixen mirar més
enllà de les quatre parets que m’envolten.
En aquest moment, encara havent viscut setze anys
intensos, em trobe només al principi del trajecte. He aprés poques coses, car
encara em queda molt per conèixer, però aquestes m’hi han deixat nombroses
empremtes i han marcat molt la meua personalitat. He aprés a ser
jo mateixa i a no deixar-me influenciar tan fàcilment pels altres. Jo sóc la
meua millor mestra. Només jo sé què és el que em fa totalment feliç. He aprés
també a acceptar crítiques, sempre que siguen constructives; a aconsellar els
altres i a deixar-me aconsellar; a perdonar i a donar segones oportunitats, mai
moltes més. A més, he conegut el sofriment de primera mà i pense que cal tirar
una maneta al necessitat. Per descomptat que cal ajudar les persones, però he
aprés a no oferir mai el braç sencer a ningú, ja que no puc estar segura de si
l’altra persona pot utilitzar la meua confiança al seu favor per fer-me mal. La
base de tot és ser una bona persona i jo he aprés que val més ser sincera,
transparent i vertadera per a guanyar-me l’estima de les persones, ja que les
mentides tenen les potes molt curtes i no val la pena arriscar-s’hi.
Cada dia mostre els meus sentiments a les
persones que m’importen. El temps no m’espera i potser demà és massa tard per a
fer-ho. La vida és curta com la nit i no paga la pena desaprofitar-la creant
falses esperances i buscant la perfecció en tot allò que tinc i fins i tot en
el que no. Res no és perfecte. A més, la imperfecció és això que ens fa a tots
especials i diferents. És inútil forjar un somni tan idealitzat de la nostra
vida, això només existeix a les pel·lícules. Viure d’una il·lusió potser no
siga tan satisfactori a la llarga
com ens pensem. La crua realitat és que passen els dies i gent se’n va, gent
arriba… tot està en continu moviment.
La meua
prioritat en la vida és aprofitar
cada segon fent el que de veres m’ompli i em fa feliç. Només jo tinc la
capacitat de pensar per mi, de saber el que em convé i el que no, de conèixer-me
i d’entendre’m. Només jo sé quan estic malament o quan estic morint-me de
felicitat. Només jo tinc la clau per escollir el camí correcte, per evadir-me
quan no estiga passant un bon moment o abraçar algú quan vulga compartir la
meua alegria. Només jo puc escollir si somiar o viure la realitat, si parlar o
callar, si riure o plorar, si córrer o frenar de sobte, si arriscar-me o
aferrar-me a un sospir. En definitiva, faça el que faça, vull continuar sent la
mateixa. Jo, amb els meus defectes i les meues virtuts, amb els meus disbarats i
bogeries. La xiqueta tímida i vergonyosa de sempre. La que dóna tot sense
esperar res a canvi, la que vol amb totes les seues forces fins que alguna cosa
li ho impedeix. Jo sóc l’única que pot dir sí o no, la que decideix en aquest
xicotet món creat per mi, per la meua il·lusió; i en el que únicament jo, sóc
l’ama dels meus passos.
Supose que la pregunta que tot el
món es planteja alguna vegada en la seua vida és la de: Sóc vertaderament
feliç? Jo estic convençuda que la majoria de vegades responem a la pregunta
dient que la vida no val res, que tot és injust, que no tenim cap raó per a lluitar...
i no ens parem abans a reflexionar. Si ho férem, no diríem això. La majoria de
persones som afortunades, simplement pel fet de tindre una família, un amic que
no t’abandona en cap moment, un tros de pa que dur-se a la boca quan tenim fam,
un lloc on poder viure... Per molt que ens resulte de vegades reconèixer-ho,
les persones tenim molt més del que ens pensem. Així i tot, sempre hi ha gent
que té motius de pes per no tindre ànima suficient per afrontar el dia a dia.
Eixes persones són les úniques que tenen dret a queixar-se i lamentar-se.
En el meu cas, no necessite que
ningú em tracte com una reina ni que em regale tot l’or del món. Tot el contrari,
necessite molt poc per ser feliç. Una abraçada, un bes, un et vull quan tinga
un mal dia... Fa falta molt més per a ser-ho? No ho crec... Encara així, pense
que la felicitat plena no existeix i que la meua ambició, necessitat... no tinc
clar realment què és, fa que sempre tinga ganes de més i em passe la vida
buscant alguna cosa que em puga completar. No sé què fer. El meu cap ara mateix
està en una situació de caos complet i absolut. Tinc molt clar quins són els
meus objectius a curt termini, ja que són els que a la llarga espere que em donen
resultats positius. Però a pesar de tindre les coses clares, sent una absència
dins de mi. Només sé que tot, tard o d’hora, arriba; i que, mentrestant, pas a
pas vull anar assaborint la vida i els seus infinits bons moments. Sembla que
algun dia embogiré de tant pensar i pensar. Però sóc una persona que prefereix
donar un pas ferm i segur en compte de córrer massa a pressa, trobar-me cara a
cara amb la realitat i decebre’m.
Anna Baixauli amb un grup d’alumnes guardonats al Saló d’Actes del Centre Cultural de
Mislata.
