dilluns, 30 de novembre del 2015

ASSISTÈNCIA AL TEATRE

Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell

El passat 25 de novembre els alumnes de 3r d’ESO i 1r de Batxillerat van assistir a la representació teatral de Tirant lo Blanc.


De la mà de la companyia La Remoreu, la novel·la cavalleresca  Tirant lo Blanc puja als escenaris. L’adaptació teatral, repassa les aventures del seu protagonista, un cavaller del segle XV, en el camp de les armes i en el de l’amor. Tirant viatja per Europa i el nord d’Àfrica, fins acabar a Constantinoble, per complir un dels seus ideals: alliberar l’Imperi grec. Enmig de combats i lluites, Tirant té temps d’enamorar-se i també de patir, ja que, lluny del model de cavaller perfecte, l’obra ens presenta un heroi envoltat de situacions versemblants i humanes.


dilluns, 16 de novembre del 2015

ASSISTÈNCIA AL TEATRE

Moby Dick

El passat 10 de novembre, els alumnes de 1r i 2n d’ESO van assistir a la representació teatral de Moby Dick, basada en la novel·la homònima del nord-americà Herman Melville.

En aquesta obra teatral els únics personatges són Alba i Marco, dos germans que es duen d’allò més bé, però molt competitius. Estan de visita en un museu amb el seu col·legi, de viatge de fi de curs. Hi ha un moment en què s’aparten del grup i decideixen jugar a interpretar la història de Moby Dick. Qui farà d’Ismael? Qui interpretarà el capità Ahab?

dilluns, 11 de maig del 2015

LLIURAMENT PREMIS SAMBORI 2015

Les nostres alumnes Immaculada Bujalance i Eva Valero han estat en l'acte de lliurament dels Premis Sambori en la seua 17a edició.  Enguany s'ha celebrat a l'Auditori del Molí de Benetússer. Com ja sabeu, Imma i Eva són estudiantes de 1r de Batxillerat i han sigut les premiades en la modalitat de Batxillerat i Cicles Formatius.

Aquest premi complau i satisfà a tota la comunitat educativa ja que és un reconeixement a l’esforç i el treball de tots, pares, alumnes i professors.

Finalment, només ens queda felicitar les alumnes Imma i Eva per haver rebut aquest guardó i animar  tots els nostres alumnes perquè continuen emprant el valencià per crear els seus mons literaris.
Imma Bujalance, Dani Miquel, Eva Valero i Nacho Martínez
Les nostres alumnes en companyia d'una altra guardonada.


dijous, 23 d’abril del 2015

SAMBORI 2015

Des d'ací volem felicitar les nostres alumnes Imma Bujalance i Eva Valero, per haver resultat guanyadores dels Premis Sambori (Horta Sud) en la seua 17a edició. Imma i Eva són estudiants de 1r de Batxillerat Humanístic i Social.

Les propostes d'escriptura, com nosaltres les anomenem, naixien després de llegir a classe "La foto", un relat breu de l'escriptor i artista Manuel Baixauli. I com que potser ja era l'hora de d'esmorzar o de dinar, començà a coure's en la cassola una barreja de tòpics literaris Tempus Fugit i Ubi sunt? amb un pessic de nines russes.

A continuació podeu fer-ne un tastet.

L'últim viatge, per Imma Bujalance

He arribat a l'estació amb el temps just per a agafar l'últim tren que eixirà hui. No porte res més que el meu millor vestit, el meu últim somriure per a tot allò que deixe enrere i el meu bitllet de viatge. El meu viatge sense tornada. No vull comiats, no vull vore ma mare plorar, ni mon pare fent-se el fort. Anna ja no haurà de fer-me visites tots els diumenges i portar els seus joguets nous perquè jo els veja. La meua habitació des de fa un any, amb les seues parets blaves, la gran finestra del fons... No tornaré a vore res d'açò i tampoc ho trobaré a faltar. La meua iaia plorarà quan ho sàpiga, però estic segura que donarà ànims a la resta, sempre ha sabut com fer-ho.

Bé, s'apropa el tren, és el moment. Sempre m'ha agradat viatjar, crec que per això no tinc por del que m'espera després de pujar al tren. Recorde l'últim viatge que vaig fer com si fóra ahir. Va ser després de la mort del iaio quan ma mare va decidir que havíem de fer alguna cosa per tal que la iaia Montse no estiguera tot l'estiu a soles. Sense avisar, vam presentar-nos els quatre davant de la seua porta, disposats inclòs a segrestar-la si es negava a acompanyar-nos. Ma mare portava un barret i les seues ulleres de sol. Mon pare carregava la bossa, les tovalloles, els poalets, les pales i tot el necessari per a ser un bon constructor de castells d'arena. A la fi, va ser el millor estiu de la meua vida, sens dubte.

Fa un any que no veig els meus amics. Els primers mesos encara m'arribaven cartes de tres o quatre d'ells, però des de fa uns cinc mesos, res. Supose que la ment es troba preparada per a fer front a la pèrdua. Quan ets menut fas dotzenes d'amics, parles amb qualsevol i de seguida el nomenes amic per sempre. Després eixe "amic per sempre" se’n va, no el tornes a vore i amb els dies t’hi acostumes. Quan passen unes setmanes no queda res de la seua veu en la teua memòria. Amb els mesos ja mai penses en ell. En uns anys, ja no pots recordar bé la forma de la seua cara, ni res d'allò que et va cridar l'atenció. Amb el pas del temps tots oblidem. Crec que és un signe d’humanitat. Si és una persona molt especial, sempre mires una foto seua quan estàs a punt d’anar-te’n al llit, amb l'esperança que estiga on estiga, encara et recorde, com em passa a mi amb el iaio, però aprens a viure sense ningú.

Crec que és l’hora de donar un últim repàs a la meua vida durant aquest últim any. Sens dubte ha sigut bona. Gire la vista enrere, i puc dir que he sigut feliç. La meua família, la gent que he conegut, tot ha anat bé. Sí, és veritat que aquest any ha sigut complicat, però he conegut gent, he passat molt més temps amb els meus i he pogut deixar d'estudiar matemàtiques, tot té una part bona. He madurat, això és el que més clar tinc. Les situacions difícils et fan posar els peus a terra i començar a aprofitar tot el que abans no tenia importància. He aprés moltes coses, com a posar per davant del meu estat del moment, els sentiments dels altres; a no queixar-me tot el temps, perquè això no soluciona res; a no desaprofitar res dels consells de la meua iaia, encara que sàpiga que mai no podré donar-los ús; he aprés que a una habitació petita, blava i amb poca llum, també pot rebre el nom de "casa"...

Probablement tots ho passen malament quan me n'haja anat del tot. Però, amb el temps, s'acostumaran a no veure'm, a no escoltar-me. La primera a oblidar-se de com sóc serà l'Anna. Quina sort la seua de ser la més menuda! Tinc l’esperança que oblidarà els mals moments, però no els feliços. N’estic segura. Als altres els costarà més fer-se a la idea, però ho aconseguiran, ho sé, són forts.

És l'hora, ja quasi està ací. Puc notar com la meua respiració falla... Seran els nervis? Ja no pense si serà dolorós, perquè sé que serà l'última vegada que senta alguna cosa. Escolte veus, crits. Sí, ma mare plora. La meua germana no està, o això espere. No m’agraden els comiats. Ja no veig la meua habitació, ja no veig les infermeres, ja no puc vore res, ja ha començat el viatge. Ja és tot negre.

.........................................................................................................................

Sabia que vindries, per Eva Valero

Tenia a punt, amor, totes les coses 
perquè sabia que vindries, ara,  

amb un escàndol de sonets i roses. 

    Vicent Andrés Estellés

Marga estava asseguda en una cadira, junt a la taula, i respirant profundament va pronunciar les següents paraules:

Tenia a punt, amor, totes les coses perquè sabia que vindries, ara, com ho fas sempre. Tenia preparada la teua cadira, prop de la finestra, des d’on es veu el paisatge. Reconec que abans era més bonic. Et recordes, amor? Abans que ens n’anàrem tot era molt més bonic. La guerra i el temps han fet que tot siga menys viu, fins i tot crec que ha canviat el cant dels ocells, ara sonen més tristos. Vam patir molt quan vam haver-nos d’exiliar a Mèxic. Recorde que era l’any 1939, estava a punt d’acabar la guerra. Els dies que vaig haver de passar amagada, la por i tota aquella devastació em van fer apreciar la llibertat, la vida i la sort de tenir algú amb qui compartir com em sentia. Aquell viatge va ser el pitjor de la meua vida, pensava que no hi tornaríem mai. Però tu i jo vam tenir sort, veritat? Vam poder tornar vius a la nostra terra encara que tot havia canviat massa.

Tot és diferent de quan ens vam conéixer. Et recordes, amor? Jo era mestra i treballava en un col·legi petit al costat d’on treballaves tu. Et veia passar cada dia però no m’atrevia a parlar-te. Recorde el dia que ens vam dirigir la paraula per primera vegada. Tu havies de reparar algunes cadires de l’aula on jo feia classe. Podria haver sigut qualsevol altre fuster l’encarregat de fer eixe treball però vas ser tu, mira com es la vida! Recorde aquell acudit tan roín que em vas contar. No sabia si riure o no; els acudits mai han sigut el teu fort. Dues setmanes després aprofitares les festes del poble per convidar-me a ballar. Els carrers estaven plens de gent, la primavera havia arribat i les flors dels tarongers estaven precioses. Recordes els nervis que passàrem quan li diguérem als nostres pares que festejàvem? A la fi tot va eixir bé.

Recorde quan et vaig ensenyar a llegir i a escriure, solies confondre la lletra “b” amb la “p”,  per això en la teua primera carta no posava bonica sinó, “ponica”. Des d’aquell moment no feies altra cosa que llegir. Llegies a totes hores, qualsevol cosa i tot ple d’orgull perquè tu havies aprés molt ràpid i necessitaves que el món ho sabera.

La nostra casa a Mèxic també m’agradava. Ma tia va ser molt amable d’acollir-nos-hi els primers mesos. Al principi em va costar adaptar-me a aquell país. Era diferent per a mi però m’agradava el caràcter de la gent, em vaig sentir bé allí. Encara que res com estar a casa, veritat?

Te’n recordes de quan va nàixer Lluïsa? Tenia els teus ulls. Va poder conéixer Espanya un any després que nosaltres tornàrem. Li va encantar. Mai havia tingut l’oportunitat de veure una mar tan bonica com la Mediterrània. Ahir em va telefonar i vam estar una estona parlant, et troba a faltar tant com jo. Vam estar recordant aquell dia que t’enutjares amb ella perquè s’embrutà de fang en aquell toll. Sí, Carles, la nostra xica ja és gran. Em recorda molt a mi. És una xicota seriosa, amb les coses clares però té eixe punt divertit que tu tenies. Qui ho anava dir?

El temps passa volant però encara que ja fa un temps que te’n vas anar, jo sabia que vindries, com sempre ho fas. Donaria el que fóra perquè el temps marxara cap a arrere, i si poguera, em quedaria amb la nostra joventut i els nostres anys a Mèxic. Si poguera, esborraria la guerra i repetiria tota la resta una vegada més. Els anys pesen, Carles, però amb ells he aprés a valorar moltes coses. Me n’adone del que val una abraçada quan la necessites, de la simple olor d’un café acabat de fer, de la sensació del peus nus sobre la sorra. Aquelles petites coses que fan sentir-te viva i que de vegades no s’aprecien quan eres més jove. Em vénen records continus de la meua infantesa. Em va costar molt poder estudiar però era el que més desitjava. Sempre he sentit la necessitat de saber més coses per a poder compartir-les amb els altres, crec que es meravellós. Sempre he volgut conéixer un poc més la nostra humanitat i d’aquesta manera conéixer-me un poc més a mi també.

Bé, crec que aniré a descansar una estona, fins altra vegada, amor, sé que tornaràs. Va finalitzar guardant aquella vella cadira buida.

I així Marga esperà a la pròxima vegada que el seu estimat vinguera, en forma de record. Les persones que moren, no se’n van per sempre, tornen quan les recordem i amb elles les experiències viscudes al llarg del temps. Les més dolces i les més agres. El temps passa, però el record, amb més o menys intensitat, hi resta viu per sempre.

dilluns, 9 de març del 2015

ASSISTÈNCIA AL TEATRE

MAR I CEL, D'ÀNGEL GUIMERÀ

El passat dia 6 de març, l'alumnat de 4t d'ESO i 1r de Batxillerat vam assistir a la representació teatral de Mar i cel, del dramaturg Àngel Guimerà, en la versió de la companyia Transeduca.
Mar i Cel és una de les obres més representatives d'Àngel Guimerà. L'obra dramàtica, escrita en vers, se situa al segle XVII i explica la tràgica història d'amor entre un morisc, el Saïd, expulsat de València i capità d'un vaixell de corsaris, i la Blanca, una xica cristiana, nascuda a Mallorca que es prepara per ingressar en un convent de monges de Barcelona. Encara que l'amor que naixerà entre ells serà vertader, es veurà impossibilitat per la diferència de religions entre els protagonistes (islam i cristianisme).
Mar i Cel es pot integrar dins de la primera etapa de l'autor, Àngel Guimerà; aquesta primera etapa és bàsicament romàntica (tot i que hi consten alguns trets realistes), ja que s'hi troben presents: l'exaltació dels sentiments, la recerca de la pròpia identitat, l'essència de la llibertat, etc.

Observant les característiques enumerades, es constata que l'autor es proposa aconseguir versemblança. Per un costat, gràcies a la psicologia dels personatges, els quals evolucionen al llarg de l'obra (personatges redons); per un altre costat, a través de la fixació de l'entorn, ja que totes les accions es duen a terme en un espai reduït com és un vaixell.

És molt important destacar la simbologia emprada en aquesta obra. A grans trets, el títol ja és emblemàtic: Mar i Cel. El mar és representat per Saïd, un pirata que navega en alta mar on se sent lliure; i el cel representa la Blanca, una xica, la qual ha viscut oprimida a les ordres del seu pare. També, l'espai on transcorren les accions, el vaixell, esdevé un element simbòlic ja que representa el dinamisme de la vida.

Així doncs, Mar i Cel esdevé un canvi en el teatre del segle XIX, ja que es contempla una història d'amor impossible marcada per la lluita entre dues cultures irreconciliables. Una història d'amor tan equiparable a la de Romeu i Julieta de Shakespeare o a la de Jack i Rose de Titànic.

Alumnes de 4t d’ESO

divendres, 16 de gener del 2015

TALLER DE DOBLATGE

El Departament de Valencià ha organitzat esta activitat i hem pogut gaudir d'un taller de doblatge impartit per Francesc Fenollosa. Ha consistit en la realització del doblatge en valencià d'unes quantes escenes de pel·lícules. Hem estat treballant la interpretació, el reconeixement de les veus i algunes tècniques audiovisuals. Ha sigut una experiència engrescadora per a tots nosaltres, i esperem que es repetisca.