L'últim viatge, per Imma Bujalance
He arribat a l'estació amb el temps just per a agafar
l'últim tren que eixirà hui. No porte res més que el meu millor vestit, el meu
últim somriure per a tot allò que deixe enrere i el meu bitllet de viatge. El
meu viatge sense tornada. No vull comiats, no vull vore ma mare plorar, ni mon
pare fent-se el fort. Anna ja no haurà de fer-me visites tots els diumenges i
portar els seus joguets nous perquè jo els veja. La meua habitació des de fa un
any, amb les seues parets blaves, la gran finestra del fons... No tornaré a
vore res d'açò i tampoc ho trobaré a faltar. La meua iaia plorarà quan ho sàpiga,
però estic segura que donarà ànims a la resta, sempre ha sabut com fer-ho.
Bé, s'apropa el tren, és el moment. Sempre m'ha agradat
viatjar, crec que per això no tinc por del que m'espera després de pujar al
tren. Recorde l'últim viatge que vaig fer com si fóra ahir. Va ser després de
la mort del iaio quan ma mare va decidir que havíem de fer alguna cosa per tal
que la iaia Montse no estiguera tot l'estiu a soles. Sense avisar, vam presentar-nos
els quatre davant de la seua porta, disposats inclòs a segrestar-la si es
negava a acompanyar-nos. Ma mare portava un barret i les seues ulleres de sol.
Mon pare carregava la bossa, les tovalloles, els poalets, les pales i tot el
necessari per a ser un bon constructor de castells d'arena. A la fi, va ser el
millor estiu de la meua vida, sens dubte.
Fa un any que no veig els meus amics. Els primers mesos
encara m'arribaven cartes de tres o quatre d'ells, però des de fa uns cinc
mesos, res. Supose que la ment es troba preparada per a fer front a la pèrdua. Quan
ets menut fas dotzenes d'amics, parles amb qualsevol i de seguida el nomenes
amic per sempre. Després eixe "amic per sempre" se’n va, no el tornes
a vore i amb els dies t’hi acostumes. Quan passen unes setmanes no queda res de
la seua veu en la teua memòria. Amb els mesos ja mai penses en ell. En uns anys,
ja no pots recordar bé la forma de la seua cara, ni res d'allò que et va cridar
l'atenció. Amb el pas del temps tots oblidem. Crec que és un signe d’humanitat.
Si és una persona molt especial, sempre mires una foto seua quan estàs a punt
d’anar-te’n al llit, amb l'esperança que estiga on estiga, encara et recorde,
com em passa a mi amb el iaio, però aprens a viure sense ningú.
Crec que és l’hora de donar un últim repàs a la meua vida
durant aquest últim any. Sens dubte ha sigut bona. Gire la vista enrere, i puc
dir que he sigut feliç. La meua família, la gent que he conegut, tot ha anat
bé. Sí, és veritat que aquest any ha sigut complicat, però he conegut gent, he
passat molt més temps amb els meus i he pogut deixar d'estudiar matemàtiques,
tot té una part bona. He madurat, això és el que més clar tinc. Les situacions
difícils et fan posar els peus a terra i començar a aprofitar tot el que abans no
tenia importància. He aprés moltes coses, com a posar per davant del meu estat
del moment, els sentiments dels altres; a no queixar-me tot el temps, perquè
això no soluciona res; a no desaprofitar res dels consells de la meua iaia,
encara que sàpiga que mai no podré donar-los ús; he aprés que a una habitació
petita, blava i amb poca llum, també pot rebre el nom de "casa"...
Probablement tots ho passen malament quan me n'haja anat
del tot. Però, amb el temps, s'acostumaran a no veure'm, a no escoltar-me. La
primera a oblidar-se de com sóc serà l'Anna. Quina sort la seua de ser la més
menuda! Tinc l’esperança que oblidarà els mals moments, però no els feliços.
N’estic segura. Als altres els costarà més fer-se a la idea, però ho
aconseguiran, ho sé, són forts.
És l'hora, ja quasi està ací. Puc notar com la meua
respiració falla... Seran els nervis? Ja no pense si serà dolorós, perquè sé
que serà l'última vegada que senta alguna cosa. Escolte veus, crits. Sí, ma
mare plora. La meua germana no està, o això espere. No m’agraden els comiats.
Ja no veig la meua habitació, ja no veig les infermeres, ja no puc vore res, ja
ha començat el viatge. Ja és tot negre.
.........................................................................................................................
Sabia que vindries, per Eva Valero
Tenia a punt, amor, totes les
coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.
Vicent
Andrés Estellés
Marga estava asseguda en una cadira, junt a la taula, i
respirant profundament va pronunciar les següents paraules:
—Tenia
a punt, amor, totes les coses perquè sabia que vindries, ara, com ho fas
sempre. Tenia preparada la teua cadira, prop de la finestra, des d’on es veu el
paisatge. Reconec que abans era més bonic. Et recordes, amor? Abans que ens
n’anàrem tot era molt més bonic. La guerra i el temps han fet que tot siga
menys viu, fins i tot crec que ha canviat el cant dels ocells, ara sonen més
tristos. Vam patir molt quan vam haver-nos d’exiliar a Mèxic. Recorde que era
l’any 1939, estava a punt d’acabar la guerra. Els dies que vaig haver de passar
amagada, la por i tota aquella devastació em van fer apreciar la llibertat, la
vida i la sort de tenir algú amb qui compartir com em sentia. Aquell viatge va
ser el pitjor de la meua vida, pensava que no hi tornaríem mai. Però tu i jo
vam tenir sort, veritat? Vam poder tornar vius a la nostra terra encara que tot
havia canviat massa.
Tot és diferent de quan ens vam conéixer. Et recordes,
amor? Jo era mestra i treballava en un col·legi petit al costat d’on
treballaves tu. Et veia passar cada dia però no m’atrevia a parlar-te. Recorde
el dia que ens vam dirigir la paraula per primera vegada. Tu havies de reparar
algunes cadires de l’aula on jo feia classe. Podria haver sigut qualsevol altre
fuster l’encarregat de fer eixe treball però vas ser tu, mira com es la vida!
Recorde aquell acudit tan roín que em vas contar. No sabia si riure o no; els
acudits mai han sigut el teu fort. Dues setmanes després aprofitares les festes
del poble per convidar-me a ballar. Els carrers estaven plens de gent, la
primavera havia arribat i les flors dels tarongers estaven precioses. Recordes els
nervis que passàrem quan li diguérem als nostres pares que festejàvem? A la fi
tot va eixir bé.
Recorde quan et vaig ensenyar a llegir i a escriure,
solies confondre la lletra “b” amb la “p”, per això en la teua primera carta no posava
bonica sinó, “ponica”. Des d’aquell moment no feies altra cosa que llegir.
Llegies a totes hores, qualsevol cosa i tot ple d’orgull perquè tu havies aprés
molt ràpid i necessitaves que el món ho sabera.
La nostra casa a Mèxic també
m’agradava. Ma tia va ser molt amable d’acollir-nos-hi els primers mesos. Al
principi em va costar adaptar-me a aquell país. Era diferent per a mi però
m’agradava el caràcter de la gent, em vaig sentir bé allí. Encara que res com
estar a casa, veritat?
Te’n recordes de quan va nàixer Lluïsa? Tenia els teus
ulls. Va poder conéixer Espanya un any després que nosaltres tornàrem. Li va
encantar. Mai havia tingut l’oportunitat de veure una mar tan bonica com la Mediterrània.
Ahir em va telefonar i vam estar una estona parlant, et troba a faltar tant com
jo. Vam estar recordant aquell dia que t’enutjares amb ella perquè s’embrutà de
fang en aquell toll. Sí, Carles, la nostra xica ja és gran. Em recorda molt a
mi. És una xicota seriosa, amb les coses clares però té eixe punt divertit que
tu tenies. Qui ho anava dir?
El temps passa volant però encara que ja fa un temps que te’n
vas anar, jo sabia que vindries, com sempre ho fas. Donaria el que fóra perquè
el temps marxara cap a arrere, i si poguera, em quedaria amb la nostra joventut
i els nostres anys a Mèxic. Si poguera, esborraria la guerra i repetiria tota la
resta una vegada més. Els anys pesen, Carles, però amb ells he aprés a valorar moltes
coses. Me n’adone del que val una abraçada quan la necessites, de la simple
olor d’un café acabat de fer, de la sensació del peus nus sobre la sorra.
Aquelles petites coses que fan sentir-te viva i que de vegades no s’aprecien
quan eres més jove. Em vénen records continus de la meua infantesa. Em va
costar molt poder estudiar però era el que més desitjava. Sempre he sentit la
necessitat de saber més coses per a poder compartir-les amb els altres, crec
que es meravellós. Sempre he volgut conéixer un poc més la nostra humanitat i
d’aquesta manera conéixer-me un poc més a mi també.
Bé, crec que aniré a descansar una estona, fins altra
vegada, amor, sé que tornaràs. —Va
finalitzar guardant aquella vella cadira buida—.
I així Marga esperà a la pròxima vegada que el seu
estimat vinguera, en forma de record. Les persones que moren, no se’n van per
sempre, tornen quan les recordem i amb elles les experiències viscudes al llarg
del temps. Les més dolces i les més agres. El temps passa, però el record, amb
més o menys intensitat, hi resta viu per sempre.
