Per darrer any consecutiu el nostre Institut 25 d'Abril ha resultat un dels guanyadors dels Premis Literaris Sambori (Horta Sud) en la seua 18a edició. Les nostres guardonades han sigut les alumnes Yanire Chisvert i Merche Molina, estudiantes de 4t i 3r d'ESO, respectivament.
Enhorabona a totes dues!!!
A continuació podeu fer-ne un tastet.
Equilibris inestables, necessaris, per Yanire Chisvert
He donat noranta voltes al món i no obstant això no he sortit de casa. He viscut somnis d'una vida i en canvi no he dormit més de nou hores seguides. He vist els coloms donar de menjar als avis del meu poble i monstres aterrits en escoltar un soroll.
Es diu que no és més ràpid el que més pressa es dóna, ni més savi el que més parla.
Tot aplega, tot arriba, tot passa i la vida és passatgera. Som passatgers dels trens que arriben a la nostra vida, sempre a gran velocitat i, de vegades fins i tot no tenim bitllet. Hi hem pujat sense saber on ens portarà aquesta andròmina de metall que no proporciona cap confiança. No sabem quin seient ens tocarà ni amb qui el compartirem.
Ens demanen que escrivim una història, ens donen poques instruccions, de vegades ens donen material per poder guiar-nos: escaire, compàs... Altres vegades en canvi no ens cedeixen cap tipus d'ajuda i ens llancen sobre el paper únicament amb la nostra ploma i acabem embolicats en ell, perduts.
Sé moltes coses sobre aquest joc. Sé que comença sense que tingues ni idea de tot el que et ve per davant. Sé que una vegada comença ja no pots trepitjar el fre i molt menys fer marxa enrere. Sé que tot això acaba i també que no sé quan ho farà. Sé que aprendràs milers de coses pel camí i que seguiràs sense saber per on et van a arribar els trets. Ho sé tot això, i no en sé res. Em queda tant per aprendre.
Cada racó del planeta amaga alguna cosa o a algú que té alguna cosa a ensenyar-me, alguna cosa sorprenent. Cada quilòmetre recorregut és una altra lliçó de la qual aprendre. A la vida cal aprendre a exigir-li. Però, no et preocupes, que ella sap molt bé com exigir-t’ho a tu.
Qualsevol dia et canvien les regles d'aquest joc, sense previ avís, sense que ningú et demane permís; així que para’t a pensar. Planteja-t'ho ara o sigues conscient de les conseqüències, perquè pot ser que mai tingues un espera't, perquè pot ser que per a tu no hi haja previst un després.
Vull sentir coses cada dia; bones, dolentes i regulars. Totes i cadascuna d'elles: por, ràbia, ira, alegria, sorpresa i tristesa... perquè un dia sense emocions és un dia perdut. I on puc sentir l’emoció és on passen les coses. [...]
Trencar el silenci, per Merche Molina
Mai
trenques el silenci, si no és per millorar-lo
Ludwig van Beethoven
Llum gaudia del
silenci, sentia com l'aire suau feia caure
les fràgils fulles del castany que veia a través de la seua finestra, era
agradable sentir la seua respiració lenta i profunda. El ronc del seu gat Thomas
i les gotes de l’aixeta de la cuina feien un acord perfecte, de tranquil•litat
i pau. Però eixa pau estava a punt d'acabar, perquè ara ja estava asseguda
davant del gran piano de cola, color negre carbó.
A
Llum li feia pena espatllar eixe afortunat emmudiment i li donava la raó al seu
compositor favorit quan en el seu dia va pronunciar: "Mai trenques el
silenci, si no és per millorar-lo". Quan anava a tocar el primer sol, va ser interrompuda pel timbre de
la porta. Una mica enutjada se n’anà cap a la porta i per a la seua sorpresa es
va trobar amb Àlvar, el seu company de classes de piano. El xic hi havia anat
per desitjar-li sort en el seu concurs de música clàssica que tindria lloc
l’endemà. Àlvar era el primer de la seua classe, havia guanyat sis competicions
consecutives. El xic li va donar una rosa roja i es va acomiadar amb un bes en
la galta. Ella, tota somrient va anar cap al piano, va deixar la rosa en el
faristol i va començar a fer sonar les primeres notes. De mica en mica, les
notes començaren a endinsar-se en la seua ment. Llum començà a notar les
notes d’un color i d’un sentiment diversos.
Ara
Llum es trobava submergida en una praderia de flors de totes classes: tulipes
blanques, margarides grogues i unes liles d'un morat fi. Li va vindre el record
de la seua cabanya de fusta de la infància i allí estava ella, davant de la
casa. Era més xicoteta del que recordava.
Al
costat de la diminuta casa, hi havia la seua engrunsadora preferida, un balancí
fet pel seu pare. No va dubtar en asseure’s i, de sobte, sense adonar-se’n, l’engrunsadora
va començar a balancejar-se, en cada moviment li venia un agradable olor de tarongina.
Llum girà el cap i veié una bonica dona vestida amb un vestit blanc. Era Clàudia,
la mare de Llum. La xica va botar de l’engrunsadora i es va llançar als seus
braços, fent saltar milers de pètals minúsculs de gessamí. [...]
ALFAFAR PREMIS SAMBORI
SEDAVÍ PREMIS SAMBORI
