ESCRIVIM

FOTOGRAFIA EN COLOR, per Adrián Gallardo
(1r Batx-CT)

Sóc, si em deixen els altres, un jugador professional de videoconsoles, de pòquer i sobretot, de monopoli. En 2007 la revista ''Time'' es va referir a mi com ''El millor jugador de monopoli de l'univers, incloent Venus''. Fa uns anys traballava de cuiner, però quan em vaig negar a cuinar plats diminuts, em varen despatxar. Sempre he pensat que cap treball et fa lliure, la gent treballa únicament perquè té por de no poder sobreviure, hem de reflexionar i anar en contra del que es suposa que és correcte, és a dir, véncer el capitalisme.

Com que a tots vostés els deu interessar, els diré que em fan mal olor els peus, és com una mescla entre olor d’ogre i olor de formatge del diumenge passat. Més d'ogre que de formatge. Ho sé perquè en la meua vida anterior vaig ser ogre, un ogre verd, gros, amant de la cervesa i del futbol. Una cosa és una oloreta desagradable i una altra molt diferent és una olor de sofre i d'infern.

Quines són les meues preferències? Vull que sàpien que admire moltíssim els cirurgians, ja que, per a mi, són déus. Posseïxen el poder de donar la vida a una persona o salvar-la de la mort. Tenen un poder màgic. També admire les persones que tenen eixa força mental necessària per a deixar la ment totalment en blanc, és a dir, persones que mediten. Admire, també , les persones adultes que es divertixen com xiquets. M’encanta la formació de coralls, la construcció d'avions i, la història, sobretot la història biològica de la Terra. Ja sabeu, la formació de la vida, l'extinció dels dinosaures, l'aparició de mamífers... M’encisa pensar en el futur, en què serà de mi d'ací a uns anys, com serà la meua parella, el meu treball, continuaré amb els mateixos amics? El futur em fa por, encara que és el millor regal que tenen les persones després de la pròpia vida. El futur no existix, el creem nosaltres en el present , per tant nosaltres creem el millor regal que tenim.

M’agrada la il·lusió que es pot veure en la cara d'un xiquet quan marca un gol impressionant; quan espera els reis mags la nit del 5 de gener; la il·lusió amb què la meua cosina em diu que les ha aprovat totes. M'agrada vore pel·lícules, amb un final sorprenent, amb una bona banda sonora, unes bones interpretacions i un guió acceptable. De tota manera, i amb tota la sinceritat del món, els diré que el que més m’agrada és el somriure d'un bebé, el somriure d'un bebé és capaç de parar el temps, com quan menges maduixes amb nata. I jo no sóc un bohemi, no sóc un visionari, no sóc un caragol i tampoc un sant. No sóc un núvol, ni un déu, ni una moneda. No sóc una guitarra, un prisma o un cristall de sal. Més aviat sóc un individu normal. M’agrada estar-me amb els amics, la meua família i el meu goril·la. De vegades sóc la bromera de les ones, el raig del sol i el groc de l’arc de Sant Martí. Altres vegades, sóc la punta de qualsevol iceberg, el +18 d’una pel·lícula de Tarantino, o la guitarra de Jimi Hendrix. M’agrada ser com sóc.

Em preocupen la hipocresia i la tardor. Em preocupa que el sol isca tots els dies i que l'hivern arribe en desembre, l'estiu en juny i la primavera en març. Em preocupa que els humans estiguen en una fase primerenca de la destrucció del planeta, com si en una diana ─blau, blanc, roig, blanc, blau─ els humans hagueren llançat la fletxa al blau, però d'ací a milers d'anys , encerten en el roig. Em fa fàstic la gent amb prejuís, que critica les aficions o les preferències dels altres, la gent que no respecta les opinions dels altres i la tonyina i les olives. No entenc la gent a qui agrada els entrepans de tonyina amb olives, però respecte que en mengen. Odie les injustícies. Per a mi, la injustícia és el principal problema de la societat actual. Una societat piramidal en què poques persones dominen el món i moltes persones són ''esclaus''.

Per si vostés estan interessats, els he de dir que jo he vist el punt final de l'arc de Sant Martí i és un lloc bonic, fins que arriben les nou de la nit. Aquell paisatge es torna gris i fosc, els arbres perden les fulles i el cel es torna taronja... Amb això vull dir que no tot és com s'espera. La gent espera que quan em pregunten “Què penses del meu aspecte?” jo responga “Vas guapo/a.” I no em dóna la gana. Res no amague. Si em pareix que va guapo, ho dic. I si em pareix que va lleig, també ho dic. La meua sinceritat molesta a molta gent i açò és una cosa que no arribe a entendre del tot. Si eres un mentider, et critiquen. No hi ha res pitjor que la mentida. Si eres sincer, se’n queixen..

Com que açò és una entrevista personal, vull traslladar-los una informació que només coneixem els habitants del meu planeta, i que tots vostés desconeixen. L'univers s'expandirà i després es tancarà sobre si mateix; a continuació tornarà a expandir-se i aquest procés es repetirà infinitament. Quan l'univers torne a expandir-se, tot serà com és ara; i qualsevol error que algú cometa en aquesta vida, el reviurà eternament. Per això el meu consell és que ara que estan a temps, prenguen les decisions correctes, perquè aquesta oportunitat és l'única que tenen de veritat.

Com també pot resultar una dada d’interés per a vostés, he de dir-los que em queden dos setmanes en el manicomi.

Sóc un enamorat de la vida, el groc de l'arc de Sant Martí i també el roig del nas d’un pallasso.

Bon dia. Gràcies per la seua atenció.


CURRÍCULUM VITAE, per Naomi Moncholí 

(1r Batx-CT)

Sóc, si em deixen els altres, una bella bruixa per la meua infància, una balladora professional d’espectacles imprevistos, una autora d’històries d’aventures i misteris per a joves. Us informaré sols a vostés que jo sóc una experta en enigmes d’investigació científica secreta. A més, els diré que sóc una actriu molt cèlebre i, també, una cantant de jazz dels afores de les ciutats.

Els dissabtes i diumenges treballe de psicòloga en l’agència ‘’Estem per a ajudar a qui ho mereix’’, on impartisc  classes de fotografia a gent major. I, encara que molts ho dubten, sóc la qui s’encarrega de netejar-hi la pols de les prestatgeries amb la meua escombra màgica. Ho jure!

Encara que normalment estic molt ocupada, mai se m’escapa una festa o alguna exhibició de la meua filla.  Sí, tinc una filla, de 10 anys. Alta, morena, i amb una personalitat molt madura per la seua edat. Ella no sap res dels meus poders, no obstant, prompte s’adonarà que ella també els posseïx. És filla d’una bruixa, i això no es pot remeiar. Estic molt orgullosa de la meua xica però no vull que ho sàpiga, necessite que siga independent; mai se sap què pot passar demà o despús-demà... Sempre és millor demostrar-li unes altres coses, com per exemple, que la vull molt, que és molt intel·ligent, etc.

Gràcies a la meua iaia, la bruixa més bona que ha pogut existir, he aprés que l’impossible  no existeix, que el no puc, no es troba al meu vocabulari. I això sí que li ho estic transmetent a la meua filla. A més, sempre dic que en les adversitats de la vida, cal mirar positivament, perquè si no, un acaba boig del perol.

Com que a tots vostés els deu interessar, els diré que el meu signe del zodíac és Gèmini. Sóc l’element d’aire. Les pedres que s’identifiquen amb mi  i poden donar-me energia positiva són l’òpal i l’àgata. Pot ser que més l’òpal que l’àgata, però com supose que això no és alguna cosa que us deu importar molt, puc donar-los alguns detalls del meu caràcter. Gèmini és el signe dels bessons, representa les dues cares. Uns dies sóc sincera, alegre, versàtil, intel·ligent, divertida, afectuosa, imaginativa, generosa, treballadora... Altres dies, en canvi, sóc egocèntrica, superficial, cabuda, inquieta, que es desanima amb molta facilitat, etc.

Quines són les meues preferències? Doncs... admire per exemple, el blau del cel que ens envolta i de la gran mar;  el violeta de les meues pòcimes secretes que donen la clau per a la felicitat, i el radiant negre de la nit. M’encisa gitar-me damunt la mar i observar els núvols creats pels meus encanteris, mentre la nit nocturna s’apodera del lila tan cridaner... i les formes que prenen de somriures i abraçades. Em posen els pèls de punta!  M’agrada escoltar el moviment de les ones de la mar i tindre la il·lusió que algun dia, la meua xiqueta, podrà sentir el mateix que he pogut veure jo. Però, sincerament, en aquesta època, hi ha tantes fàbriques i tanta contaminació, que a poc a poc, els meus poders de bruixa estan disminuint, i el que és pitjor... dubte que la Terra sobrevisca a totes les fumaroles que creen els humans.

Em preocupen la falta de solidaritat, la hipocresia i el menyspreu a la dona. Em fan fàstic les mentides. Ocultar la realitat és el gran mal de la societat actual. Per a mi, la creativitat, la generositat, la imaginació i els esforços diaris haurien de ser més valorats.

Per si vostés estan interessats a contactar amb mi, els deixe ací el meu número de telèfon. Res no amague.

EN 1ª PERSONA DEL SINGULAR, per Álvaro Conejos 
(1r Batx-CT)

Sóc si em deixen els altres, un jove prometedor d’eixos que volen estudiar per a tenir un bon futur. D’eixos que no pensen només en la festa i en els amics ─que també hi ha temps per a això, per descomptat!─. Sóc una persona equilibrada, tranquil·la i divertida però, també sensible, ho dic de cor.

Si ens parem a reflexionar, els estudiants som una espècie forta i ho aguantem tot, sempre ha sigut així. Aquell que es crega que la vida d’un estudiant és fàcil és que mai ha fet un examen de quinze unitats!

Com que a tots vostés els deu interessar, els diré que curse el batxiller científic, malgrat que odie les matemàtiques. Això es deu al fet que sempre he sigut més de ciències que de lletres, tot i que també se’m donen bastant bé les assignatures de lletres. Pense que la biologia i la química són més interessants i, per què no dir-ho, més divertides que el llatí, la filosofia o el grec. Però eixa és només una opinió personal, basada en el meus gustos.

Quines són les meues preferències? M’agrada la biologia i la geologia. Les considere dues assignatures apassionants. La literatura és un altre camp que m’agrada moltíssim, malgrat ser un home de ciències.

El que voldria estudiar en el futur i poder dedicar-m’hi és la paleontologia. De menut m’encisava vore per televisió els documentals sobre els dinosaures. M’hi estaria hores i hores estudiant la vida d’estos éssers. La meua il·lusió seria treballar en un museu o en una excavació per trobar les sues restes jo mateix. Sincerament, no crec que hi haja un treball millor que aquest.

Més aviat sóc un somiador quan teoritze sobre el meu treball ideal. I a la fi, en la realitat no siga tan extraordinari, però no puc perdre l’esperança. La il·lusió em proporciona les forces per continuar estudiant amb moltes ganes.

Em preocupen els problemes laborals que té el nostre país i la situació que patim tots. Aquesta és una de les raons que em crea dubtes sobre si aconseguiré el futur que desitge. Però no puc rendir-me.